La Indomable

Vet aquí que una vegada hi havia una noia anomenada Bèstia. Era valenta, refinada i molt educada, caminava amb pas ferm, parlava amb cura i sabia fer-ho tot sola, sense necessitat que ningú l’ajudés. Un dia, el seu pare es va perdre al bosc i va arribar a un castell màgic, així que Bèstia va decidir anar al castell i quedar-s’hi per cuidar-lo.

Allà va conèixer en Bell, un noi que no era humà, amb pell marró suau, orelles punxegudes, cua llarga i ulls grans plens de curiositat. En Bell pensava que les noies no podien fer algunes coses soles, i volia emparellar-se amb la Bèstia per protegir-la: "Hola, Bèstia. ¿Vols que estiguem junts? Vols que t'ajudi a travessar el riu?"

Però Bèstia el va mirar amb seguretat i li va respondre: “Gràcies, Bell, però puc sola”. En Bell es va quedar confós, no entenia com algú podia ser tan fort i capaç sense necessitar un home

També va aparèixer en Gaston, un noi petit i fràgil, i el pare de Bèstia, afectuosos i atents, que mai no van intentar salvar-la ni dir-li què havia de fer, només l'acompanyaven i l'admiraven per la seva independència. En Gaston li va dir: “Bèstia, puc acompanyar-te mentre explores el castell”, y ella li va respondre: "Gràcies, Gaston, però prefereixo descobrir el castell sola ara".

Al castell, Bèstia resolia problemes, obrint portes misterioses, travessant ponts i explorant tots els racons amb intel·ligència i cura. El pare la mirava tranquil, sabent que ella era molt capaç.

En Bell l'observava amb inseguretat, pensant encara que ella necessitava un home, i xiuxiuejava: “No entenc… com pots fer-ho tot sola?” Però Bèstia el mirava amb calma i li deia: “No necessito que ningú em digui què puc fer; puc fer-ho per mi mateixa.”.

En Bell continuava pensant que les noies necessiten un home perquè són delicades i que els homes són més forts i importants. Però Bèstia va demostrar que era feliç, forta i capaç, que podia fer-ho tot sola i que no necessitava que ningú la dirigís ni li digués què fer. Ell podia continuar amb la seva idea equivocada, però ella va ser encara més segura, confiada i independent, demostrant que la força i ​​la valentia no depenen del gènere.

Al final, Bèstia va continuar lliure, explorant el bosc i el castell. Tot i que en Bell encara pensava que les noies necessiten un home i que els homes són més forts, Bèstia continuava segura i confiada, fent tot el que volia sense deixar que ningú la dirigís. Bell i Gaston l'acompanyaven com a bons amics, i el seu pare la mirava amb orgull, admirant la seva filla indomable que brillava amb la seva llum.